Smart cities: Més enllà de tecnologies superficials

Per Sergi Castro

Smart city (ciutat intel·ligent) és un concepte recurrent en els entorns urbans. De fet, per fer patent l’interès real del conjunt de la societat podem recórrer al més simple: les cerques a Google. Des de 2015, la idea smart city supera cada cop més amplament altres conceptes com ciutat moderna, urbana, industrial o global. Ara bé, intentem anar més enllà de la “simple” implementació tecnològica. Què és una smart city, com funciona i quins objectius ha de tenir?

La llista de definicions és extensa, però totes tenen un element comú: el desenvolupament de l’administració i governança locals a partir de les TIC. Il·lustrativament, les ciutats industrials representaven l’esquelet (preindustrial) i organismes vitals (subministraments o transport). Amb el model de smart city les ciutats
desenvolupen el sistema nerviós que els permet actuar de manera intel·ligent i coordinant les seves parts (Mitchell, 2006).

L’element determinant en la definició de les smart cities és la integració de les tecnologies en les diferents esferes de les ciutats. Ens podem qüestionar –i molts autors ho fan– aquesta relació directa entre tecnologia i intel·ligència, però aquesta discussió donaria peu a un debat sencer que no abordarem. Assumim doncs que la tecnologia comporta un component d’intel·ligència, en el sentit d’una combinació efectiva de xarxes digitals, la incrustació transversal en la ciutat dels recursos intel·ligents i la pròpia intel·ligència i l’ús de sensors i programari (Chourabi et al., 2012). On hem de fer especial èmfasi és en el com. Les eines tecnològiques en l’administració no només serveixen de facilitadors de tasques, sinó que s’acaba filtrant en tots els àmbits de la política i l’administració. De fet, la tecnologia com a tal mai és el més important; ho són els processos organitzatius, les capacitats, la mentalitat cultural i la voluntat de tots els actors. Per això, és indispensable
saber entrelligar la tecnologia amb el funcionament de les infraestructures i serveis del sector públic.

És aquí on sorgeixen moltes de les problemàtiques del desenvolupament tecnològic: com el podem combinar amb determinades polítiques socials? No cal anar gaire lluny per veure els efectes d’aquests conflictes, Barcelona n’és un clar exemple: Airbnb o Uber han estat, durant els darrers anys, la representació més clara d’aquest enfrontament. Si bé donar solucions és molt complicat, hem de tenir sempre clar que la informació i dades extretes (a partir d’eines tecnològiques) han de servir com a bé global, no en benefici exclusiu dels actors.


Lligant amb això, cal dedicar certa atenció al paper del sector privat. És evident que la col·laboració publicoprivada és un factor indispensable en el model de la smart city per a la seva eficiència. Com és habitual, aquest punt obre discussions. Evidentment les companyies privades no adoptaran iniciatives de les ciutats intel·ligents en benefici únicament del bé comú (Barber, 2015). Això no vol dir, ni de bon tros, que associar-se amb el sector privat no pugui servir per a complir els objectius de les administracions urbanes. Hi ha molts factors que ajuden a fer que aquestes relacions siguin positives, però podem destacar-ne un d’especial: la transparència. Tenint en compte el model de ciutat que volem implementar, la transparència és essencial. Els ciutadans i les institucions alienes han de poder saber no només com es gasten els diners en l’administració, sinó com i què es contracta en aquestes col·laboracions publicoprivades.


Aquestes han d’aconseguir que la intel·ligència de les ciutats sigui útil no només a les grans corporacions privades o altres actors de les altes esferes de la ciutat, sinó a totes les capes urbanes. I això sovint no és tan senzill com pot semblar. No hem d’oblidar que el concepte de la smart city sorgeix de potències privades del sector tecnològic com IBM, les quals legítimament persegueixen el seu benefici. És per això que les ciutats han de saber redirigir aquest plantejament i enfocar-lo cap al benefici comú de la ciutat i la ciutadania a partir de la millora de tots els nivells de gestió, infraestructures i serveis. Una de les bases d’aquesta reorientació serà que les administracions públiques puguin de construir dins seu la capacitat de dur a terme per si mateixes aquests nous processos. És així com la relació amb els proveïdors canviarà totalment per passar a ser col·laboradors. A diferència del sector privat, les institucions públiques tenen incentius per a col·locar els drets dels ciutadans (i a ells mateixos) al nucli de l’acció pública, ja que el seu objectiu és prestar-los els serveis públics. És precisament això el que han de fer, posar els ciutadans al centre de l’agenda tecnològica de la ciutat. Aquest posicionament té un important reflex en les tecnologies en si. És aquí on resideix el veritable canvi i millora de les ciutats i les seves administracions.

Totes les accions empreses han de sorgir de les necessitats de la ciutadania, repensant les tecnologies per a les persones i les seves demandes. D’aquesta manera s’aconsegueix que els ciutadans no siguin simples destinataris d’un servei o “clients”, com s’estableix en les doctrines clàssiques de l’administració o en el govern electrònic (els ciutadans són clients dels portals i pàgines web). S’ha de dir, però, que els possibles mecanismes per a involucrar els ciutadans en la definició del rumb de la ciutat no són gaire clars. Ciutats com Barcelona han experimentat diferents vies durant els darrers anys, amb més èxit o menys. Amb el pas dels anys i l’experiència i experimentació, es podria arribar a establir un cert grau de democràcia digital en les ciutats. Tanmateix, se’ns obra un nou debat. Aquestes noves participacions ciutadanes comportaran més implicació dels habitants de les ciutats? Només hi podrem donar resposta a partir d’estudis empírics sobre mecanismes aplicats. Si els ciutadans s’involucren, la tecnologia els donarà la benvinguda i els ajudarà a poder-se comprometre amb les seves ciutats.


En pocs mots, la intel·ligència no resideix en utilitzar bases de dades, informació o sistemes informàtics, sinó en integrar tots els processos tecnològics amb la gestió de la ciutat, posant els ciutadans i ciutadanes al centre d’aquests procediments. Malauradament, per a trobar els mecanismes i vies encertats perquè aquests participin haurem de recórrer al clàssic sistema d’assaig i error. Només experimentant amb noves vies de participació i democràcia trobarem encerts. Coneixent aquesta base, és indispensable que els projectes siguin liderats pel sector públic, ja que són qui posarà les persones al nucli de la gestió. Ara bé, la col·laboració del sector privat és indispensable perquè la ciutat no només sigui intel·ligent, sinó també eficient.


Per acabar, és evident que queden en aquest article molts debats oberts i preguntes sense respondre. Des del meu punt de vista, el més útil a l’hora de donar respostes i trobar l’aplicació ideal i l’impacte de les smart cities no ens queda cap altra opció que posar en marxa diferents procediments. A més, queden molts altres aspectes a tractar dins d’un concepte tan ampli i alhora difús com el de smart city, però el que és clar és que ha suposat, suposa i suposarà millores que ens poden dur en dues direccions diferents: l’obertura dels projectes intel·ligents a nivells regionals, estatals i internacionals o, com defensava Barber, col·locar les ciutats en l’esfera més alta de poder i rellevància política, social i econòmica.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s