El gran germà treu el cap a Barcelona

Per Oriol Mestres

La tecnologia del reconeixement facial ja és una realitat consolidada i que sembla però quedar encara lluny del nostre dia a dia dins l’àmbit públic. Darrerament, Barcelona va estar al punt de mira en presentar un pressupost per la renovació de les càmeres de ciutat vella i des de l’Ajuntament es va sortir a desmentir que aquestes càmeres tinguessin aquesta tecnologia. És però l’arribada del ‘’gran germà’’ un fet inevitable?

El que popularment es denomina en aquest context com a gran germà és aquell sistema que a través del reconeixement facial i la implementació d’Intel·ligència Artificial és capaç de generar un control de manera autònoma sobre la ciutadania. La font bàsica que nodreix aquest sistema és una extensió de grans dimensions d’una infraestructura de càmeres amb la capacitat de detectar els subjectes gràcies als seus atributs facials. El que permet això és tenir el control no només de qui i com es mou, sinó de crear patrons de comportament, identificar els subjectes allà on aquestes càmeres hi tinguin abast, establir alarmes en cas de detecció de malts comportaments o la identificació tant de possibles actes criminals com dels criminals en si.

Vist així pot semblar al dia d’avui que aquesta tecnologia encara resideix en un imaginari d’un escriptor de ciència-ficció i es presenta com un escenari que esgarrifaria al mateix Orwell, ja que l’Estat té unes condicions de control sobre els seus ciutadans d’una manera continua i pràcticament autònoma sense precedents històrics.

Aquest sistema és però una realitat en constant construcció a dia d’avui. El sistema SESAME és com es denomina aquest dogma que té com a objectiu superar els 400 milions de càmeres desplegades per tot el territori Xinés. L’objectiu d’aquest programa existent des del 2014 té com a principi permetre la capacitat dels governants d’establir un sistema de punts pels ciutadans que valoren la seva honestedat, confiança, lleialtat i civisme. Si més no, aquesta és la versió oficial divulgada per aquest programa. Sobre el paper, el control extrem de la ciutadania permet aïllar els comportaments que puguin anar en contra dels individus en pro de la seva seguretat i en favor del premi al bon comportament. El sistema basa el funcionament en que els ciutadans disposen de 1000 punts que augmenten o disminueixen segons el seu comportament, diferenciant aquells que són ‘’fiables’’ i que per tant poden rebre incentius pel seu comportament, d’aquells que són ‘’indignes de confiança’’ els quals es sancionen i se’ls dificulta de cara a tràmits administratius.

Arribats a aquest punt, la implementació d’Intel·ligència Artificial a aquestes escales d’intrusió a la vida dels ciutadans ja planteja un escenari que xoca d’una forma directe amb la concepció del model de vida que tenim i posa en alerta la introducció d’aquesta tecnologia al nostre dia a dia.

Sorprenentment, a posterior de la confirmació de que aquestes noves càmeres no disposen de d’aquest tipus de tecnologia, semblava que plantegés un escenari primer de refús d’aquestes eines per part de Barcelona i segon d’una pressuposició de que aquestes tecnologies no són existents a casa nostre. Aquesta segona afirmació és totalment falç, ja que a dia d’avui la tecnologia és present tant al vell com al nou continent i no ha arribat sense polèmica, comandat per les grans empreses i sense exempció de polèmica, essent refusada per més de 85 grups de drets humans. Un exemple de on es troben aquestes tecnologies és a l’Estació d’Autobusos Sud de Madrid i ja s’estudia col·locar-se als grans estadis de futbol i a les principals estacions i aeroports de gran afluència. En aquests espais, la introducció d’aquesta tecnologia es justifica en que són llocs de pas on hi han molts furts relacionats amb crims de petita escala com el robatori de carteres o altres robatoris d’aquestes característiques. El cas de l’estació d’autobusos de Madrid però, ens val per dues raons.

Primer perquè crea un precedent d’utilització d’aquestes tecnologies en el nostre context social, i segon perquè estableix que al ja ser-hi present, aquesta pot proliferar. Segurament, si es planteja un escenari on un infant es perd dins una gran multitud i gràcies a la utilització de les càmeres de reconeixement facial no només es pot detectar on és en temps real, sinó que es pot donar una resposta emesa al moment perquè d’una manera efectiva es pugui posar en marxa una dispositiu, podria definir- se com una tecnologia que pot tenir un impacte positiu. Aquesta afirmació és una realitat. Si apel·lem més també a una situació on és fàcil tenir-hi un posicionament, es podria presentar una escena on un terrorista pot ser detectat per les càmeres i posat a disposició de la justícia.

És aquí on entra el gran problema de fons. Qui és un terrorista? On comencen i acaben aquests límits? O el que és més important, qui defineix què és una acció terrorista com a tal? Aquest debat no fa tant va estar posat sobre l’agenda diària, prenent definicions molt extenses i difuses que feien que la categorització de terrorista és fes amb certa lleugeresa, fet que podria provocar la persecució d’aquell que ho és, per definició, i que per tant es localitzés de forma molt més fàcil. Aquest fet permetria que un determinat govern, apel·lant a la definició de qui és un terrorista i utilitzant aquest tipus de tecnologies, pogués portar a la localització i detenció d’aquest subjectes d’una manera molt més ràpida que l’actual. Tot l’esmentat anteriorment tant sols és un exemple de les moltes situacions que poden sorgir a partir de la utilització d’aquestes tecnologies.

El problema però, no recau en l’ús en si, fet que pràcticament podríem catalogar com a inevitable ja que l’acceleració d’aquestes eines creix de maneres exponencials. On recau el problema és en la falta de debat, en la introducció d’aquestes eines de puntetes i de manera opaca respecte el ciutadà. Debatem al congrés sobre l’avortament al mateix temps que pràcticament podem clonar. El debat parlamentari sembla anar a un altre ritme que l’avenç tecnològic, provocant un dèficit d’actuacions i de debats a la ciutadania provocant que arribin tard i malament.

La utilització doncs d’aquestes eines presenta aspectes tant positius com negatius, i la confiança o desconfiança per la utilització o no d’aquestes eines depèn de les exigències polítiques que en fem respecte d’elles i la voluntat d’aquests per actuar de forma proactiva o passiva davant la seva entrada. El gran germà sembla que poc a poc treu el cap per entrar a les nostres vides, i sense un debat acurat, sense unes eines de formació per part dels ciutadans, sense una capacitat real de decidir sobre la utilització o no d’aquestes eines als espais públics i en ultima instància, sense el coneixement de la seva existència, el resultat pot ser un viatge al futur cap a l’any 1984 digital.

L’administració pública i els reptes tecnològics

Per Laia Rodríguez

La revolució tecnològica 2.0 va suposar un canvi als paradigmes de la gestió pública i encara avui en dia, aquest canvi segueix vigent i en procés. Internet i les TIC han estat el substrat de les principals transformacions socials, econòmiques, polítiques i culturals de les últimes dècades. Com comenta Criado (2016), durant dècades les administracions públiques han anat adaptant tecnologies en diferents onades i etapes vinculades a les seves noves capacitats.

Aquest mateix autor defensa però que el canvi i la incorporació de les noves tecnologies és poc visible: La gestión pública ha ido incorporando a su agenda de intereses el papel de las tecnologías de la información y la comunicación (TIC) de una manera muy tímida, dejándola en manos de expertos en sistemas de información o tecnólogos con menor experiencia en los dilemas de la gestión pública. Ramió (2018) defensa que la gestió de les TIC hauria de ser responsabilitat d’un col·lectiu de personal que no estigui exposat a tensions i incentius per a dur a terme activitats corruptes i per poder dur-ho a terme no es poden externalitzar els centres de
gestors de noves tecnologies, ja que es perd control sobre aquestes.

Per poder fer front a aquests canvis l’administració pública hauria de tenir una cultura organitzativa cohesionada i amb un caràcter proactiu al canvi vers a les noves tecnologies. Els valors públics haurien d’anar de la mà amb els valors tecnològics. Per tant, prioritzar l’ús de la tecnologia de la informació i comunicació com una eina estratègica per a la innovació del sector públic. Les organitzacions públiques no poden
romandre aïllades a les transformacions, han d’integrar-se a la societat de la informació i el coneixement i aprofitar tota la seva potencialitat. Per tant, els nous valors haurien d’aportar intercanvi d’informació, de coneixements i de cooperació per tal de tenir uns millors serveis públics.


Segons (Del Canto, García, Martínez, i Uzcátegui, 2014) el sector públic té moltes mancances tecnològiques com absència de cultura digital, excés de treballs manuals, la falta d’equipament, la gestió de la tecnologia de la informació resulta deficient i els treballadors no tenen les capacitats adequades. Pel que fa al fet que els treballadors no tenen les capacitats adequades, hem de tenir en compte que comenta reiteradament Carles Ramió, l’administració pública patirà una jubilació massiva en uns anys, ja que molts dels treballadors que té l’actual administració, són els creadors d’aquesta. Tanmateix, aquesta jubilació massiva podrà produir una pèrdua de coneixement massiva que és aquell coneixement que s’ha adquirit mitjançant l’experiència i no mitjançant estudis. Per tant, es podria utilitzar aquesta jubilació imminent per introduir el canvi de forma proactiva millorant les capacitats dels nous treballadors.

Les noves tecnologies afavoriran l’apropament entre l’administració i la ciutadania. Molts cops es considera l’administració com una institució corrupta i per tant es produeix una desafecció de la ciutadania de cara a valorar l’administració. S’ha de considerar que l’administració no és corrupta sinó que ho és el personal, això es pot veure si es duu a terme un procés de transparència i retiment de comptes, fet que és més fàcil amb les noves tecnologies amb una simple cerca a Internet.

Introduint canvis tecnològics podríem millorar la qualitat dels serveis oferts pel sect públic i alhora la legitimitat d’aquest, en tant que introduint les tecnologies a models administratius com el Weberià o burocràtic faria reduir part del treball manual i per tant produir una automatització que permeti per transparència per part del ciutadà que espera el servei i també una millora en l’eficàcia i eficiència a l’hora de produir elservei. A més a més també podem millorar la qualitat, ja que es guanyaria en accessibilitat utilitzant una aplicació o internet, això s’ha demostrat que és possible durant l’actual pandèmia de la COVID-19, ja que s’ha produït agilització d’alguns tràmits i més accessibilitat.


La innovació tecnològica contribuiria a incrementar la transparència i el control de l’activitat dels governs. Alhora, es podrien obrir nous espais de participació ciutadana i d’aquesta forma acabar amb els problemes de legitimitat dels sistemes polítics. Un exemple d’això és l’e-govern o govern electrònic. La Unió Europea defineix el terme com “l’ús de tecnologies de la informació i la comunicació a les administracions públiques – per millorar els serveis i el procés democràtic i per reforçar el suport a les polítiques públiques.

Aquesta participació ciutadana a través d’internet suposa moltes oportunitats com l’accés fàcil a la informació, permet elevar la participació dels ciutadans i pot reduir la distància entre ciutadans i polítics. A més a més, fomenta la participació de col·lectius que podrien no haver-hi participat, abarateixen costos de participació i sobretot faciliten la transparència. Així i tot, actualment es produeix una escletxa digital, ja que no tothom té accés a internet i es produeix un biaix del perfil dels participants, ja que normalment hi accedeix la gent en edats més primerenques, sense comptar que la cultura participativa dels ciutadans segueix essent baixa.

Recollint el més important, la nova cultura organitzativa de l’administració s’hauria de basar en uns pilars fonamentals que són la transparència, la participació i el retiment de comptes, ja que amb les eines com les TIC aquests pilars són més fàcils de dur a terme. És per tant que la incorporació definitiva de les TIC aportarà beneficis com una major eficiència en els processos, disminució de la burocràcia, millor qualitat del servei
per al ciutadà i més comunicació entre l’esfera pública i el ciutadà.

Així doncs, considero que les TIC són una eina necessària per aproximar l’administració a la ciutadania i d’aquesta forma crear menys desafecció i legitimitat vers el món públic. Es tenen molts perjudicis negatius vers l’administració pública i els funcionaris i la forma de solucionar-ho és fomentant la participació ciutadana i la transparència.

El camí cap a la democràcia participativa

Per Laura Agustí

Al llarg del temps, les administracions han estat succeïdes per canvis i modernitzacions en els paradigmes predominants que s’adaptaven a les realitats socials. Des de la teoria weberiana que defensava un sistema de dominació racional legal basat en els conceptes de jerarquia, racionalitat impersonalitat formalitat i legalitat, s’ha avançat molt en la transformació de les diferents peces que conformen l’engranatge administratiu.

Actualment, ens enfrontem a un nou repte per la forma d’entendre l’administració i la seva relació amb la ciutadania, el concepte del govern obert, el qual observarem a través d’un projecte encapçalat per l’Ajuntament de Barcelona.

Sota el paradigma de la Nova Gestió Pública, el govern obert – també anomenat e-govern – és un model que estableix nexes de connexió amb els ciutadans i pren decisions basades en les seves necessitats i preferències. Així mateix, col·labora amb els agents socials en el desenvolupament dels serveis que presta i comunica les decisions preses de forma oberta i transparent (Calderón y Lorenzo, 2010).

Per tal d’entendre amb profunditat en què consta el nou paradigma de govern obert (tot i que no és actual, apareix ja als anys 70), cal exposar els pilars sobre els quals es sosté: Transparència, participació i col·laboració. Primerament, totes les accions realitzades per l’administració es troben sotmeses a l’escrutini públic i al rendiment de comptes per part de la ciutadania, la qual pot impugnar aquestes accions i disposar d’informació rellevant sobre l’activitat que es duu a terme a les institucions (Ramírez-Alujas, 2010). És a dir, és essencial l’accessibilitat a les dades dels serveis públics i la transparència, tant pel que fa a la creació de serveis i polítiques públiques com a altres àmbits del govern.

Seguidament, s’augmenten els espais de trobada i diàleg entre administració i altres agents de la societat (ciutadania, empreses, associacions, ONGs, etc.) amb la finalitat de potenciar el coneixement i experiència de tots els actors per a superar amb major eficàcia i eficiència els problemes públics. Per tant, el co-govern o la co- responsabilització han d’anar de la mà de la capacitat de resposta i receptivitat des del govern a les noves demandes que presenta la ciutadania i l’oportunitat de participar en la presa de decisions.


Govern obert i aprofundiment de la democràcia són dues cares de la mateixa moneda ja que les mesures per implementar-ho constitueixen una nova forma d’aproximar-se als ciutadans, una revolució en la forma d’utilitzar la informació de les administracions públiques o, fins i tot, una plataforma en la qual els ciutadans es converteixen en els veritables protagonistes de la democràcia (Lathrop i Ruma, 2011).

D’aquesta manera, el govern obert obre les portes a una major democràcia participativa. Aquesta permet incentivar “la participació i a través seu desenvolupar el judici polític ciutadà (….) com més ciutadans estiguin implicats en aquest procés, més gran serà la fortalesa de la democràcia, millor funcionarà el sistema, major serà la seva legitimitat i; Model sorgit als anys 80 per superar l’excessiva burocratització dels processos que creava ineficiències i distanciava a la ciutadania de l’administració a partir de la combinació de titularitat pública i gestió privada dels serveis aprofitant l’eficiència i productivitat del sector privat amb la recerca d’interessos generals del sector públic.


A continuació observarem un exemple d’implementació d’una de les múltiples cares del govern obert a Barcelona, a partir de l’ús de les TIC i les xarxes socials per a l’obertura de canals de participació i comunicació amb la ciutadania, potenciant la democràcia participativa.

L’Ajuntament de Barcelona darrerament ha creat un portal web anomenat “Decidim Barcelona” que funcionarà com a espai de deliberació i participació ciutadana en aspectes governamentals. Tal i com exposa el consistori, aquest “serà el marc dels processos participatius de ciutat i dels barris per construir de manera col·lectiva les polítiques municipals amb la ciutadania”. Amb la finalitat de fer una ciutat més oberta, transparent i col·laborativa, s’ha articulat aquest portal amb diferents eixos verticals d’actuació: Per un costat, s’han creat trobades físiques i online com a via de comunicació directa entre els actors polítics de govern municipal (alcaldessa i regidors principalment) i la ciutadania, per tal que aquesta pugui exposar les necessitats del seu barri o districte en l’àrea que pertoca. És a dir, l’objectiu és donar solucions col·lectives als grans reptes de ciutat i als de cada barri. Així doncs, la participació ciutadana millora la democràcia, gràcies a les aportacions dels veïns es poden atendre les demandes i necessitats socials del territori. A més, l’eficiència de les polítiques públiques augmenta amb un consens més ampli.


Per un altre costat, s’ha establert un procés participatiu pel Programa d’Actuació Municipal (PAM) 2020-2023, a través de qual la ciutadania pot complementar el PAM de la ciutat aportant modificacions o noves propostes d’actuacions, que seran avaluades per a la seva possible incorporació en el PAM definitiu. Aquest projecte es duu a terme mitjançant trobades físicament on es debaten els temes del PAM i s’acullen totes les propostes que després es desenvoluparan i afegiran al programa. Seguidament, l’activitat que més s’ha desenvolupat és l’anomenat procés de pressupostos participatius. Aquest projecte es basa en destinar una partida pressupostària (s’han reservat concretament 75 milions d’euros) que s’invertirà als programes que la ciutadania decideixi per districtes. Aquests programes seran oferts per l’Ajuntament i els veïns i veïnes escolliran a quin àmbit volen destinar els recursos (per exemple, millores de l’espai públic; infraestructures i mobiliari urbà; aplicacions tecnològiques, etc.). De moment s’estan fent proves pilot als districtes de Gràcia i
l’Eixample per veure quin impacte genera la política.

Finalment, al mateix portal hi ha un apartat que fa referència a la rendició de comptes i la transparència, on el consistori aporta dades sobre els recursos econòmics i la gestió, així com de les trobades amb la ciutadania que es duen a terme. Per concloure, l’exemple de la ciutat de Barcelona exposa clarament la voluntat creixent
de les administracions per reforçar la democràcia participativa i empoderar a la ciutadania en el procés de formulació de polítiques públiques mitjançant la creació de xarxes de consulta. Aprofitant el potencial de les e-consultes, les institucions públiques s’apropen a la societat civil i fomenten la millora de les polítiques públiques al municipi.


Personalment, considero que avui dia, la democràcia de qualitat exigeix un govern obert i transparent, que rendeix comptes i exigeix, a més, una societat estructuralment democràtica. I particularment, em sembla que el projecte de l’Ajuntament de Barcelona podria servir de model pilot per a altres administracions municipals que vulguin potenciar els beneficis del paradigma del govern obert en termes de governança democràtica – aproximació i incorporació dels ciutadans a l’acció pública – i governança eficaç, la qual posa el focus en la capacitat per resoldre problemes col·lectius.

Smart cities: Més enllà de tecnologies superficials

Per Sergi Castro

Smart city (ciutat intel·ligent) és un concepte recurrent en els entorns urbans. De fet, per fer patent l’interès real del conjunt de la societat podem recórrer al més simple: les cerques a Google. Des de 2015, la idea smart city supera cada cop més amplament altres conceptes com ciutat moderna, urbana, industrial o global. Ara bé, intentem anar més enllà de la “simple” implementació tecnològica. Què és una smart city, com funciona i quins objectius ha de tenir?

La llista de definicions és extensa, però totes tenen un element comú: el desenvolupament de l’administració i governança locals a partir de les TIC. Il·lustrativament, les ciutats industrials representaven l’esquelet (preindustrial) i organismes vitals (subministraments o transport). Amb el model de smart city les ciutats
desenvolupen el sistema nerviós que els permet actuar de manera intel·ligent i coordinant les seves parts (Mitchell, 2006).

L’element determinant en la definició de les smart cities és la integració de les tecnologies en les diferents esferes de les ciutats. Ens podem qüestionar –i molts autors ho fan– aquesta relació directa entre tecnologia i intel·ligència, però aquesta discussió donaria peu a un debat sencer que no abordarem. Assumim doncs que la tecnologia comporta un component d’intel·ligència, en el sentit d’una combinació efectiva de xarxes digitals, la incrustació transversal en la ciutat dels recursos intel·ligents i la pròpia intel·ligència i l’ús de sensors i programari (Chourabi et al., 2012). On hem de fer especial èmfasi és en el com. Les eines tecnològiques en l’administració no només serveixen de facilitadors de tasques, sinó que s’acaba filtrant en tots els àmbits de la política i l’administració. De fet, la tecnologia com a tal mai és el més important; ho són els processos organitzatius, les capacitats, la mentalitat cultural i la voluntat de tots els actors. Per això, és indispensable
saber entrelligar la tecnologia amb el funcionament de les infraestructures i serveis del sector públic.

És aquí on sorgeixen moltes de les problemàtiques del desenvolupament tecnològic: com el podem combinar amb determinades polítiques socials? No cal anar gaire lluny per veure els efectes d’aquests conflictes, Barcelona n’és un clar exemple: Airbnb o Uber han estat, durant els darrers anys, la representació més clara d’aquest enfrontament. Si bé donar solucions és molt complicat, hem de tenir sempre clar que la informació i dades extretes (a partir d’eines tecnològiques) han de servir com a bé global, no en benefici exclusiu dels actors.


Lligant amb això, cal dedicar certa atenció al paper del sector privat. És evident que la col·laboració publicoprivada és un factor indispensable en el model de la smart city per a la seva eficiència. Com és habitual, aquest punt obre discussions. Evidentment les companyies privades no adoptaran iniciatives de les ciutats intel·ligents en benefici únicament del bé comú (Barber, 2015). Això no vol dir, ni de bon tros, que associar-se amb el sector privat no pugui servir per a complir els objectius de les administracions urbanes. Hi ha molts factors que ajuden a fer que aquestes relacions siguin positives, però podem destacar-ne un d’especial: la transparència. Tenint en compte el model de ciutat que volem implementar, la transparència és essencial. Els ciutadans i les institucions alienes han de poder saber no només com es gasten els diners en l’administració, sinó com i què es contracta en aquestes col·laboracions publicoprivades.


Aquestes han d’aconseguir que la intel·ligència de les ciutats sigui útil no només a les grans corporacions privades o altres actors de les altes esferes de la ciutat, sinó a totes les capes urbanes. I això sovint no és tan senzill com pot semblar. No hem d’oblidar que el concepte de la smart city sorgeix de potències privades del sector tecnològic com IBM, les quals legítimament persegueixen el seu benefici. És per això que les ciutats han de saber redirigir aquest plantejament i enfocar-lo cap al benefici comú de la ciutat i la ciutadania a partir de la millora de tots els nivells de gestió, infraestructures i serveis. Una de les bases d’aquesta reorientació serà que les administracions públiques puguin de construir dins seu la capacitat de dur a terme per si mateixes aquests nous processos. És així com la relació amb els proveïdors canviarà totalment per passar a ser col·laboradors. A diferència del sector privat, les institucions públiques tenen incentius per a col·locar els drets dels ciutadans (i a ells mateixos) al nucli de l’acció pública, ja que el seu objectiu és prestar-los els serveis públics. És precisament això el que han de fer, posar els ciutadans al centre de l’agenda tecnològica de la ciutat. Aquest posicionament té un important reflex en les tecnologies en si. És aquí on resideix el veritable canvi i millora de les ciutats i les seves administracions.

Totes les accions empreses han de sorgir de les necessitats de la ciutadania, repensant les tecnologies per a les persones i les seves demandes. D’aquesta manera s’aconsegueix que els ciutadans no siguin simples destinataris d’un servei o “clients”, com s’estableix en les doctrines clàssiques de l’administració o en el govern electrònic (els ciutadans són clients dels portals i pàgines web). S’ha de dir, però, que els possibles mecanismes per a involucrar els ciutadans en la definició del rumb de la ciutat no són gaire clars. Ciutats com Barcelona han experimentat diferents vies durant els darrers anys, amb més èxit o menys. Amb el pas dels anys i l’experiència i experimentació, es podria arribar a establir un cert grau de democràcia digital en les ciutats. Tanmateix, se’ns obra un nou debat. Aquestes noves participacions ciutadanes comportaran més implicació dels habitants de les ciutats? Només hi podrem donar resposta a partir d’estudis empírics sobre mecanismes aplicats. Si els ciutadans s’involucren, la tecnologia els donarà la benvinguda i els ajudarà a poder-se comprometre amb les seves ciutats.


En pocs mots, la intel·ligència no resideix en utilitzar bases de dades, informació o sistemes informàtics, sinó en integrar tots els processos tecnològics amb la gestió de la ciutat, posant els ciutadans i ciutadanes al centre d’aquests procediments. Malauradament, per a trobar els mecanismes i vies encertats perquè aquests participin haurem de recórrer al clàssic sistema d’assaig i error. Només experimentant amb noves vies de participació i democràcia trobarem encerts. Coneixent aquesta base, és indispensable que els projectes siguin liderats pel sector públic, ja que són qui posarà les persones al nucli de la gestió. Ara bé, la col·laboració del sector privat és indispensable perquè la ciutat no només sigui intel·ligent, sinó també eficient.


Per acabar, és evident que queden en aquest article molts debats oberts i preguntes sense respondre. Des del meu punt de vista, el més útil a l’hora de donar respostes i trobar l’aplicació ideal i l’impacte de les smart cities no ens queda cap altra opció que posar en marxa diferents procediments. A més, queden molts altres aspectes a tractar dins d’un concepte tan ampli i alhora difús com el de smart city, però el que és clar és que ha suposat, suposa i suposarà millores que ens poden dur en dues direccions diferents: l’obertura dels projectes intel·ligents a nivells regionals, estatals i internacionals o, com defensava Barber, col·locar les ciutats en l’esfera més alta de poder i rellevància política, social i econòmica.

No fa por el monstre en una gàbia de vidre

Per David Maya


Un fantasma recorre el país: el fantasma de l’Administració Pública, un exèrcit de màquines ben vestides, fredes i sense escrúpols, un monstre que tracta de controlar- nos i que s’alimenta dels nostres impostos. Aquesta percepció, arrossegada per la falta de transparència de l’Administració, ha de desaparèixer si volem gaudir d’un bon Sector Públic.

Tot i que l’Administració Pública ha estat capaç de prestar uns serveis modèlics, n’és un exemple el Sistema Públic Sanitari, classificat pel World Economic Forum, com la millor sanitat del món, el seu principal dèficit respecte als països de l’entorn són la manca de transparència i la rendició de comptes. De fet, Espanya va ser el darrer país d’Europa, amb més d’un milió d’habitants, en tenir llei de transparència.


Quan parlem de transparència no l’hem d’associar només a facilitar dades, sinó també, a explicacions de l’acció de govern, per la qual cosa podríem afirmar que el concepte suposa obrir informació compatible i reutilitzable, que permeti conèixer i controlar e funcionament de les institucions públiques. En aquest sentit, el problema és que una bona valoració de l’Administració, per part dels ciutadans, no només ve donada per
una bona gestió, ja que també són necessàries les parets de vidre que permetin fiscalitzar-la i controlar-la.

La manca dels principis de bon govern han generat una percepció molt negativa cap a la mateixa Administració. Segons dades de 2017, més concretament de l’Informe sobre la Percepción Ciudadana de los Servicios Públicos, un 44% dels entrevistats considerava aquests serveis com a poc satisfactoris i un 8%, directament, tenia la percepció de què eren res satisfactoris. Comptat i debatut, és alarmant veure com més
del 50% té una visió tan nefasta del Sistema Públic.

El que arrosseguen aquestes dades no és poca cosa i en els últims anys, s’està fent palesa la necessitat de modernitzar l’Administració Pública. És, aleshores, modernitzar l’Administració una bona manera d’erradicar aquest problema? Realment ho desconeixem, però el que sí podem afirmar és que tenim al davant una molt bona oportunitat. Com bé diu la dita, “renovar-se o morir”.

El paper de les TIC i les seves eines per millorar la comunicació amb els ciutadans ja és un primer pas. És aquí on entra la figura de la governança electrònica, el que suposa, que el sector públic utilitzi les tecnologies de la informació i la comunicació per així millorar la distribució d’informació i el servei que proporcionen. Per aconseguir-ho, és necessari incentivar a la ciutadania perquè participi en el procés de presa de decisions,
fent que el govern sigui més responsable, transparent i eficaç.


Tanmateix, no hem de ser conformistes, no hi ha prou amb utilitzar les TIC i tenir una bona governança electrònica. La nostra fita hauria de ser dotar-nos d’un Govern Obert exemplar, on les activitats del govern i de l’Administració Pública siguin obertes a tots els nivells possibles per a l’escrutini i supervisió eficaç dels ciutadans. Per tant, s’oposa al concepte de Secret d’Estat, és a dir, certa informació que el mateix Estat no publica, ja que ho atribueix a temes de seguretat.

Encara i això, no podem deixar passar per alt que per a poder fer més transparent l’Administració, primer hem d’acabar amb el greu problema de la bretxa digital. I no únicament la que tots coneixem, és a dir, les desigualtats existents en l’accés a Internet, sinó també, hem de tenir en compte la denominada segona bretxa digital, que afecta i se centra en els problemes per l’ús i la comprensió de les TIC.


En definitiva, resulta evident que per a la modernització del nostre sector públic cal anar més enllà de la transparència, però no podem oblidar que aquesta és un pilar bàsic en qualsevol Estat democràtic. Els ciutadans volen saber com i quan es prenen les decisions i en què s’inverteixen els diners públics. El govern obert és un concepte determinant a l’hora de fer desaparèixer la concepció arcaica que es té sobre l’Administració. Tot això, sempre, sense obviar que primer ha de remeiar-se la xacra de la bretxa digital.

Preveure cursos de formació, així com dotar d’eines i instruments als col·lectius més vulnerables, invertint en biblioteques, poden ser exemples de com solucionar el problema. A parer meu, hem de veure aquest problema com una gran oportunitat per transformar l’Administració. Només amb molta transparència i rendició de comptes aconseguirem ser l’enveja d’Europa en l’àmbit públic, i és que no pot ser que més de la
meitat de la població pensi que els serveis públics no són satisfactoris o directament, tinguin una percepció tan negativa. Serà en tancar el monstre en una gàbia de vidre quan el deixarem de veure com a tal i podrem comprovar que Administració i Benestar són, fins i tot, simbiòtiques.

Esfera pública y privada: condenadas a entenderse

Per Victor Hermoso

La colaboración entre la esfera pública y privada nació en la época de los 80 de la mano del gobierno de Thatcher en el Reino Unido, no era tal y como la conocemos ahora, ha ido evolucionando poco a poco y a su paso se ha ido adaptando a los nuevos tiempos, ahora mismo es difícil ver a la Administración trabajar sola, pero por qué? ¿Qué les lleva a colaborar? ¿Cuáles son los siguientes pasos?


Gracias a la CPP, los entes públicos pueden controlar todos sus gastos, el déficit público y a su vez ampliar la capacidad de inversión en diferentes proyectos, esto es gracias a la colaboración actual en la cual se utilizan concesiones y contratos entre la administración y el sector privado, por otro lado, otras ventajas que obtiene la administración son: obtener conocimiento y expertise que no dispone, compartir o incluso transferir el riesgo y control de los plazos de ejecución, por esto la administración decide buscar ayuda y colaborar, pero todo esto no tiene sentido si no se cumplen las reglas de transparencia y buena gestión.

La clave del entendimiento es encontrar una serie de objetivos que supongan una relación win-win para ambos lados y no solo esto; también establecer un clima de confianza y compromiso en la relación es muy importante como también lo son que los acuerdos establezcan unos límites y reglas claras o una transferencia equilibrada de riesgo y responsabilidades, todo esto potenciará las posibilidades de éxito de la colaboración. Por otro lado para potenciar y promover la colaboración en los Estados existen diferentes asociaciones pro CPP, del grupo del Banco Mundial nace el Public Private Partnership Legal.


Resource Center (PPP-LRC) que se encarga de asistir en planificación, diseño y estructura de cualquier Proyecto basados en la colaboración público-privada, el problema es que este tipo de asociaciones casi no existen en España (en Europa es el único país que no tiene ninguna institución exclusiva para defender y promocionar la CPP), lo más parecido que tenemos es la SEITT (Sociedad Estatal de Infraestructuras de Transporte Terrestre) mientras que otros países tienen instituciones tales como PPP Task Force (Alemania), Club de Partenariats Public-Privé (CPPP) (Francia), quizás sea esto lo que necesita la Administración española y el sector privado para que las colaboraciones público-privadas triunfen más y sean más eficientes, ya que el PPP-LRC posee materiales para evaluar el marco legal de estas colaboraciones y ayuda en la legislación y regulación de éstas, también proporciona guías sobre el financiamiento de estas colaboraciones, como también acuerdos antiguos y otros recursos provechosos para la CPP, un apoyo en la colaboración podría ser el empujón definitivo que necesitan administración y sector privado para tratar de alcanzar relaciones más eficaces y eficientes, y obviamente como resultado de estas relaciones unos mejores servicios para los ciudadanos y la satisfacción del interés general.


En la colaboración también se debe ir introduciendo poco a poco la innovación, y en este caso es más fácil gracias a la presencia del sector privado, poco a poco se irá redimensionando la manera en que nos presentan algunos servicios, es necesario ir añadiendo poco a poco la robotización y la innovación en algunos ámbitos de esta colaboración para acabar con la ineficiencia, ineficacia y el descontento de los ciudadanos respecto a la provisión de algunos servicios; por ejemplo en San Francisco se instalará la I.A para que cuando la basura esté a rebosar avisen a los servicios de limpieza y eviten malos olores en la ciudad, esto es un ejemplo de muchos que podríamos y deberíamos seguir en un futuro. En relación con esto la Agenda 2030 para los ODS, establece en el número 17 que es necesario fomentar y promover las alianzas de ambas esferas para conseguir dichos objetivos, por otro lado la UE ha promovido legislación con el objetivo de facilitar y impulsar la colaboración público-privada con respecto a los servicios públicos, por lo que respecta a la legislación española, establece que los servicios públicos deberán de gestionarse de forma eficiente y sostenible ya sea por gestión directa o indirecta. Por lo que vemos, el futuro de la CPP puede ser muy provechoso y le queda mucho camino por recorrer al igual que lo lleva haciendo todo este tiempo, y como todos los aspectos debe ir adaptándose a los nuevos tiempos.


Para finalizar me gustaría recalcar que tanto sector privado como público están condenados a entenderse ya que si actúan de manera transparente y haciendo una buena gestión pueden establecer una relación muy provechosa para ambos, en la que ambos ganen, y también para el ciudadano o administrado, esto solo se producirá si se produce un entendimiento entre las dos caras de la moneda, por otro lado la creación de un organismo o institución que tenga una relación con Public Private Partnership Legal Resource Center puede potenciar el entendimiento y hacer más fácil y eficaz la colaboración en el Estado, todo esto gracias a los recursos en materia de revisión de legislación y regulación el PPP – LRC. Por último, la introducción de la innovación y la robótica en las CPP es importante para cumplir de la forma más eficiente, eficaz y sostenible con los intereses generales de los ciudadanos y también para conseguir los objetivos establecidos por la UE en los ODS (número 17).


En mi opinión creo que la CPP tiene todo el espacio y posibilidades posibles para seguir creciendo, gracias a la legislación y medidas impuesta por los Estados, UE… que propician a que ambos sectores se entiendan y colaboren, y espero que esta relación sea beneficiosa para todos, pero sobre todo para los ciudadanos que al fin y al cabo son los que “consumen” estos servicios, espero que se cree un buen valor público en un futuro y para esto se deben de cumplir con los estándares de transparencia y de buena gestión sino la colaboración puede concurrir en corruptelas, impactos en presupuestos futuros… cosas que encenderán, y con razón, a los administrados, proporcionando una mala fama a futuras colaboraciones entre sectores público y privado.

Iniciem el curs amb Smart Government UPF a la VI edició del Congrés Novagob!

Carlota Oliver Bonilla

La setmana passada, com a representant d’Smart Government UPF, vaig assistir a la sisena edició del Congrés d’innovació pública Novagob, un punt de trobada pels professionals de la innovació pública per a la reflexió i el debat sobre els principals reptes de la gestió pública.

En un exercici de co-creació a partir de diverses sessions de treball, debats i ponències, el congrés tenia per objectiu treballar sobre cinc eixos per avançar cap a l’administració pública que volem: Una administració 4.0 amb un govern completament digital i més intel·ligent amb la incorporació de les Noves Tecnologies de la Informació i comunicació; una administració oberta amb noves formes de comunicació i relació amb la ciutadania per a construir confiança; una administració compromesa que doni una resposta efectiva a les principals preocupacions de la ciutadania; una administració fàcil que aprofiti l’accessibilitat de la digitalització per construir organitzacions menys burocràtiques i més col·laboratives i una administració humana, capaç d’enfrontar el canvi junt amb les persones, amb passió per la cosa pública i atraient el nou talent.

novagob2.jpeg

En aquest context vaig tenir la oportunitat de presentar i donar a conèixer Smart Government UPF a la taula rodona ‘¿Innovamos y colaboramos? Contextualización y experiencias de éxito’. A través d’aquesta, vaig poder conèixer projectes innovadors de diferents administracions públiques on la pregunta fonamental és: Quin és el factor clau que fa possible tot aquest tipus d’iniciatives?

Els seus recursos humans, les persones.

En aquest sentit ha estat un plaer compartir Smart Govenrment UPF, un projecte que precisament posa en valor el capital humà com el recurs clau pel bon funcionament de qualsevol organització i que neix al detectar la gran desconnexió entre la formació dels estudiants de Ciències Polítiques (futurs politòlegs i politòlogues) i els treballadors i treballadores del sector públic. Una iniciativa que connecta l’acadèmia i les administracions públiques amb l’objectiu de millorar-les a través de l’adaptació del talent dels seus recursos humans.

En els quatre anys de vida del projecte hem aconseguit crear una comunitat de coneixement d’estudiants de Ciències Polítiques que s’acosten al món de l’administració a través de diferents iniciatives concretes i així, atraure el talent de l’acadèmia a l’administració.

I és que, com des d’Smart Government sempre diem: ‘Tota innovació pública comença per una bona gestió i adaptació del talent’.

Un autèntic plaer haver pogut conèixer professionals amb passió per la cosa pública i formar part d’un espai excepcional per sumar esforços i trencar definitivament amb la idea que vincula la innovació i emprenedoria exclusivament al sector privat.

En definitiva, Novagob 2019 ha suposat una oportunitat excel·lent per conèixer altres experiències innovadores i així aprendre noves eines per tal de poder seguir oferint els millors recursos!

Miguel de Bas, soci-fundador del Club d’innovació a #Antena Pública!

Avui llancem el nostre quart programa “Innovació Publica “d’ #Antena Pública, la ràdio virtual d’Smart Government UPF!

La innovació depèn de persones i hi ha un col·lectiu d’empleats públics que es troba innovant i que treballen amb el propòsit que les coses canvien a millor dins les administracions públiques.

Per conèixer la situació actual de la innovació dins les Administracions públiques i, sobretot, que pot o hauria de passar en el futur amb la innovació, en aquesta edició d’ #Antena Pública, presentem a Miguel de Bas, soci – director del Club de la Innovació; organització que fomenta la interacció entre les Administració i, a més, comparteix coneixements, casos d’èxits i projectes innovadors implementats en el sector públic.

Si tens un esperit innovador i t’interessa aplicar-lo dins les administració pública. Anima’t i participa! Entre tots, donem veu a la gestió pública!

 

 

Taula rodona del Màster interuniversitari de Gestió Pública

Avui llancem el nostre tercer programa ‘Taula rodona en Gestió Pública’ d’#Antena Pública, la ràdio virtual de Smart Government UPF!

La formació especialitzada en Gestió Pública va en augment i això és important, perquè ens diu que hi ha molts professionals que volen arribar preparats a les diferents sortides professionals que ens ofereix la Gestió Publica. És per això, que en aquesta edició d’#Antena Pública, hem realitzat una interessant taula rodona amb Marcel Sucarrats, Mauro Pérez i Shirley León, sobre la seva experiència com a estudiants del cicle 2018 – 2019 del Màster Oficial de Gestió Pública de la UAB, el qual es desenvolupa en col·laboració amb la UPF, la UB i l’Escola dAdministració Pública de Catalunya, amb la finalitat que, des de les seves experiències, ens comentin la seva utilitat, beneficis i a més ens proporcionin recomanacions adreçades a la nostra comunitat UPF.

Si el teu interès és cursar un Màster en Gestió Pública, no et perdis aquesta oportunitat!

Entre tots, donem veu a la gestió pública!

Borja Colón de Carvajal a #Antena Pública

Avui llancem el nostre segon programa “El perfil d’un innovador públic” d’#Antena Pública, la ràdio virtual de Smart Government UPF!

En aquesta edició de #Antena Pública, volem presentar a un autèntic innovador públic que ens explicarà la seva trajectòria professional així com motivacions, reptes i desafiaments que ve assumint com actual Cap d’Administració i Innovació Pública de la Diputació de Castelló.

El seu nom és Borja Colón de Carvajal, compta amb una una trajectòria professional de més de 15 anys en el sector públic, i recentment ha estat guardonat amb el Premi al ‘Innova@r Públic de l’Any’ al 2019.

Borja Colon és una professional destacat i reconegut en el sector públic però també a través de les xarxes socials on comparteix bones pràctiques i també les teves pròpies experiències. Si aspires a ser un innovador o inovadora pública i no saps com començar a ser-ho, aquesta és la teva oportunitat!