Participació ciutadana 2.0

Per Guillem Claveria

En els últims temps hem observat un canvi en la forma de viure, treballar i estudiar de la gent. Alhora la ciutadania també ha evolucionat en la seva forma d’implicar-se cívicament, de participar i de protestar. Les noves tecnologies han protagonitzat una de les revolucions socials més importants en bona part del món.

Quan l’any 2006 es creà la, llavors nova, plataforma Twitter segurament gairebé ningú s’esperava la influència que arribaria a tenir en les relacions socials, laborals, personals i sobretot en la manera de manifestar-se i d’expressar-se de la gent. Així doncs, avui en dia, és quasi impensable no comunicar-se a través de les tecnologies d’internet (Facebook, Linkedin, Whatsapp, Instagram, Telegram, Twitter, …) per organitzar una multitud amb l’objectiu de manifestar-se, protestar o simplement d’expressar una opinió.

Un clar exemple que aquestes plataformes obren noves oportunitats per a l’organització de protestes que, no poden oferir els mètodes tradicionals, va ser la denominada Primavera Àrab. Tal i com s’escenifica en una piulada que va fer un dels manifestants, Fawaz Rashed, “We use Facebook to schedule the protests, Twitter to coordinate, and YouTube to tell the world.”

En tota la sèrie d’esdeveniments que es produïren al llarg de l’any 2011 (occupy wall street movement, revolucions a Tunísia, Egipte, Líbia, …) s’evidencia que la protesta no només es produeix al carrer, sinó que es transporta també al ciberespai. És a dir, qualsevol ciutadà des de casa seva i en la seva intimitat i individualitat continua manifestant-se compartint la seva protesta amb la resta del món. Aquesta retroalimentació provoca que el mètode clàssic de sortir a la via pública a cridar consignes a favor o en contra d’una causa en concret, sigui la culminació d’un clam popular que s’organitza socialment i es palesa al carrer. Però ja no és l’única manera de fer sentir la pròpia veu,  tot i que sigui la més tangible en termes visuals, potser ja ni la més important.

Les protestes que van sorgir als carrers en la majoria de les ciutats espanyoles com a conseqüència de les grans manifestacions del 15 de maig de 2011 van donar sortida a un seguit de moviments socials construïts al voltant de les xarxes socials. De fet, aquesta protesta rebé el nom de “#15M”, relacionat amb la pràctica de les noves tecnologies.

Però centrant-nos en el cas espanyol del #15M, el seu paper social i la seva difusió a través d’internet que li va donar l’expectació internacional, va haver-hi una revolució dins de la revolució, un canvi dins el canvi. En el món actual hi ha més mòbils que persones, i d’aquesta manera tothom pot convertir-se en un petit reporter de la seva pròpia experiència. Qualsevol persona, manifestant o no, pot realitzar fotografies, vídeos, gravacions, … essent així el periodista que descriu la realitat allà on no arriben els mitjans de comunicació convencionals. Vivim en la societat de la rapidesa, l’imprevist, la celeritat i la incertesa. Per tant, el fet de que qualsevol ciutadà pugui oferir testimoni des d’on sigui fins arreu del món té una capacitat d’informació que els mitjans clàssics no poden oferir.

Aquests fenòmens també tenen conseqüències directes en el nostre sistema polític. No s’ha d’oblidar que la tercera formació política amb més escons al Congrés espanyol sorgí com a defensora de les reclamacions del Indignats del #15M. Podemos es creà l’any 2014 per oposar-se des de l’esquerra a la polítiques econòmiques implementades per la Unió Europea. Aquesta herència juntament amb altres forces polítiques ha trencat el bipartidisme tradicional establert fins aleshores.

També, s’ha modificat la comunicació entre els ciutadans i els seus representants electes. Aquesta evolució s’ha vist marcada per unes demanades de major proximitat amb la política, per part de la ciutadania. En aquest cas, les noves tecnologies també hi juguen un paper rellevant, ja que difícilment un representant públic pot apropar-se a tots els seus votants. En canvi amb plataformes com Twitter o fins i tot Youtube,  es poden enviar missatges més clars, instantanis, i propers que no pas a través d’un missatge institucional radiofònic o televisiu, per exemple. Alhora, això ha fet augmentar l’ús dels mitjans audiovisuals i de les seves plataformes virtuals.

A la vegada em vist la disminució de la gran rellevància que havien arribat a tenir els grans sindicats (CCOO, UGT), ajudada per les noves tecnologies que, han canviat, en part, l’organització social. Però, hem observat el sorgiment de les anomenades Fake News que, dins els desavantatges que ens aporten les noves plataformes, s’han convertit en la mentida del segle XXI, en la capacitat de fer creure una fal·làcia amb aparença de veritat.

En resum, la influencia de les noves tecnologies en les formes de participació ciutadana, diversificant-les i fins i tot capgirant-les ha fet canviar el paradigma establert d’expressar opinió i protestar. Presentment, és fàcil observar-ho en moviments com el Procés sobiranista català, la rebel·lió feminista (en tots els àmbits socials), el moviment Refugees Welcome, les manifestacions de persones jubilades en pro d’unes pensions dignes, i fins i tot les  respostes immediates a atacs terroristes en el cor d’Europa, etc. El sorgiment de noves forces polítiques, models alternatius de periodisme, i diferents moviments socials (impensables fa uns anys) són conseqüències palpables del fort impacte, segurament irreversible, que han tingut aquestes plataformes en les maneres d’organització ciutadana i en la seva participació. Totes aquestes qüestions han propiciat la conformació d’unes societats més implicades políticament, més preocupades per la gent que ostenta el poder, més insatisfetes amb allò que abans ja els complaïa, més impregnades amb ganes d’expressar-se, però sobretot més insubmises, o almenys això sembla. Tot i que, potser, som societats més participatives des de la protecció del Twitter, però menys participatives en baixar al carrer i cridar un clam de protesta.

Perquè, tot i les experiències positives que s’extreuen del sorgiment d’aquestes plataformes, no tot és positiu. Així doncs la gran capacitat per establir nexes amb gent d’arreu ha ajudat a assentar les bases de la globalització, però ja no són innovació en una orbe terrestre ja globalitzada i per tant, potser és més fàcil veure’n els inconvenients ara que ja han passat alguns anys des del seu llançament.

Davant una aparença d’obertura i connexió instantània, també s’amaga un cert encapsulament en un mateix o en els que pensen com un mateix. La capacitat, vasta en les xares socials,  per descartar qui no pensa com nosaltres, simplement perquè no ens agrada o perquè no hi compartim opinions, pot portar a impossibilitar certes sinèrgies entre mentalitats diferents i a la isolació de pensaments, sempre amb una aparença de multitud al voltant nostre, que en realitat porta a la inconnexió de les masses entre elles.

Finalment, segur que podem extreure moltes coses positives de les noves tecnologies, però també haurem de vigilar i vetllar perquè no acabem fent nostres les paraules del filòsof Aldous Huxley; The perfect dictatorship would have the appearance of a democracy, but would basically be a prison without walls in which the prisoners would not even dream of escaping. It would essentially be a system of slavery where, through consumption and entertainment, the slaves would love their servitudes.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s