La innnovació a les administracions públiques: La gestió del coneixement i la seva difusió

Per Eva Rodríguez

En els darrers anys s’ha produït un avenç considerable en els mecanismes interns de gestió al sector públic, tant per motius eminentment tecnològics com pel progrés i millora contínua dels processos que es duen a terme. En aquest sentit, és important considerar la rellevància de tots els elements que formen part de l’Administració, així com tot allò que pot resultar beneficiós com són: la projecció pública, les bones pràctiques i el talent o coneixement dels mateixos treballadors públics, com a garants d’eficiència i exemple públic.

Així, trobant-nos en una era en la que el coneixement és sinònim de qualitat, aquest suposa una forma de diferenciació entre les administracions i institucions, fet pel qual aquestes en els darrers anys inclouen tasques que procuren vetllar per la seva potenciació i divulgació. A més, el context actual, caracteritzat per la globalització econòmica i la meritocràcia, suposa un condicionant perquè el coneixement teòric sigui motiu d’exclusió laboral, per sobre del coneixement pràctic; doncs allò que cerquen les administracions rau en potenciar la creació contínua de coneixement de diversa índole entre els seus membres. En aquest sentit, la gestió del coneixement és una tècnica que consisteix en transmetre tots aquells coneixements que es produeixen en una organització des d’aquesta cap als seus treballadors, de forma sistemàtica i eficient (Archanco, 2011). Aquesta transferència es realitza mitjançant una sèrie d’activitats i processos que tenen per objectiu l’aprenentatge hàbil, la informació veraç i l’explicitat d’aquest, entre d’altres, en pro de convertir-se en una font d’avantatge competitiu tan intern com també envers altres organitzacions de característiques similars.

Com bé és conegut, tot procés en termes de gestió respon a una sèrie de reptes i afronta un conjunt de dificultats i impediments propis de la burocràcia administrativa i la gestió pública. No obstant això, fent un pas més enllà, un dels propòsits fonamentals a l’hora d’establir una bona gestió del coneixement és afrontar tots aquests impediments ja mencionats com ara l’excessiva burocràcia, estils de lideratge autoritaris, la no-comunicació entre els estrats professionals de les administracions, les tasques i llocs de treball innecessaris i els jocs de suma zero, entre d’altres. Així, per evitar i superar tots aquests hàndicaps a les institucions públiques, resulta essencial agrupar tots els aspectes potencials dels components del sector públic pertanyents als diferents tipus de capital (humà, tecnològic i estructural) i així transmetre el coneixement entre aquests. Altrament, la seva gestió implica, com tot procediment administratiu, una revisió i avaluació, pel que s’ha d’executar de forma òptima i vetllant per uns resultats i conseqüències positius. Pel que fa al cas espanyol, és el model Intelect el que prima al sector públic, i realitza una divisió entre capitals (similar a l’anterior -humà, tecnològic i estructural-) i vetlla per una promoció idònia d’aquests entre els membres de tota administració, establint una sèrie d’indicadors de satisfacció dins de cada tipus de capital per projectar una imatge fiable i real. Per això, entra en joc el que es coneix com a “cadena de la gestió del coneixement”, quan aquesta s’implementa a les administracions públiques, ja que es distingeix entre el coneixement captat i implícit (que pertany als individus) i el coneixement creat i explícit (fruit del treball en equip i de l’administració) (Archanco, 2011). Aquesta, dóna lloc a un procés d’interrelació compost per tres fases: incorporació, transmissió i utilització del coneixement, pròpies de la seva gestió on s’inclouen tasques que engloben des de la selecció de personal, fins a l’ús d’indicadors i els diferents mètodes o vies de transmissió.

Així doncs, les entitats públiques procuren la construcció i anàlisi d’indicadors que mesurin la viabilitat i l’eficiència dels seus actes. Per això, la gestió del coneixement entesa com a tots aquells processos que tenen a veure amb la captació, elaboració, transmissió, emmagatzematge i compartició del saber d’una organització (Arostegi, 2004) és el resultat de la promoció participativa entre els membres de tota organització pública, per la qual ha d’aportar recursos per a la seva realització. És tan important doncs pel seu desenvolupament com per la imatge projectada envers els altres cossos administratius comptar amb bona informació, cooperació i promoció participativa en petit i gran comitè. Així, la gestió del coneixement és i hauria de ser un element comú a tota administració com a motor d’equitat i aprenentatge continu.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s