La segona bretxa digital

per Carlota Oliver Bonilla

Si bé fins ara s’ha reconegut formalment l’existència de la bretxa digital, l’augment sense precedents del nombre d’usuaris d’ordinadors i les connexions a internet en els últims 15 anys, semblen indicar que aquesta podria subsanar-se en un futur. Segons dades de la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), organisme de les Nacions Unides, el percentatge de ciutadans amb accés a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) a Europa l’any 2015 és d’un 82,1%. Segons l’IDESCAT aquesta xifra descendeix lleugerament en el cas català fins a un 75% i, en el cas espanyol, fins a un 71,6% segons l’INE.

Contràriament, el que encara a dia d’avui no sembla esdevenir objecte d’anàlisi i, com a conseqüència, esdevé un complex repte a resoldre és el que es coneix com la segona bretxa digital: la bretxa digital de gènere.

Aquesta, fa referència a la diferència en l’accés i l’ús de les TIC entre homes i dones. Dades de la UIT mostren com les taxes de penetració d’internet són més elevades en homes que dones en totes les regions del món. Tot i ser Europa el continent amb una diferència menor, aquesta ascendeix fins un 5,8% on 82% d’homes disposen d’accés a internet front un 76,2% de dones l’any 2016. A banda de l’accessibilitat, el seu ús també està diferenciat per sexes on les dones tenen fins a un 21% més de probabilitats de no tenir mòbil i, en el cas de ser propietàries, tenen menys probabilitat de fer ús de l’internet mòbil.

En aquesta direcció, cada vegada són més els estudis que subratllen la importància de les condicions socials en l’accés a internet entès com a fenomen social alertant així de la possibilitat que aquestes provoquin desequilibris. Però, com s’explica aquesta diferència d’accés i ús de les TIC entre gèneres?

Tot i estar submergits en un context caracteritzat per la manca de dades tant a nivell nacional com global s’han pogut establir un conjunt de causes que la provoquen. D’una banda, trobem motius relacionats amb l’educació com ara la disposició d’un menor grau d’habilitats tecnològiques de les dones respecte els homes, fruit d’una escassa alfabetització digital cap a aquestes, així com una marcada assignació de rols masculins i femenins ja des de l’educació primària. D’aquí, se’n deriven causes socials i culturals molt presents en les diverses esferes de la vida social, com la visió androcèntrica de determinats llocs de treball, especialment aquells que estan relacionats amb les noves tecnologies.

També motius econòmics expliquen aquesta bretxa degut a les diferències salarials entre homes i dones, junt amb una mala política de conciliació laboral que dificulta que les dones disposin de temps i poder adquisitiu per a fer ús de les TIC. D’altre banda, existeixen motius polítics i jurídics derivats de l’absència d’una normativa efectiva que contribueixi a la millora del compliment de la igualtat real entre dones i homes.

Tot plegat, planteja un escenari complex però no insalvable. De la mateixa manera que els motius que causen la bretxa digital de gènere tenen un origen divers, les seves solucions també ho són i requereixen la implicació del major nombre de sectors socials, econòmics i polítics. Així doncs, alguns informes de la Comissió de banda ampla per al desenvolupament digital creada per la UIT i la UNESCO, ja s’aventuren a proposar possibles mesures per a corregir la bretxa. Aquestes, passen per la intervenció del sector públic mitjançant polítiques educatives d’alfabetització digital, és a dir, ensenyar a conèixer i usar les noves tecnologies per tal d’aconseguir crear una cultura tecnològica des d’una perspectiva de gènere. Alhora, potenciar l’accés a les noves tecnologies també a nivell familiar i a tots els nivells educatius posant especial èmfasi en els més baixos per que adquireixin interès vers aquesta matèria amb el que alguns autors anomenen “programari inclusiu”, és a dir, no discriminatori per tal de trencar amb estereotips sexistes. Alhora, aquests programes de conscienciació i informació per dones i nenes, poden inspirar per a que les destinatàries duguin a terme carreres científiques, tecnològiques, i d’enginyeria.

D’altre banda, les polítiques laborals resulten d’igual importància. Mesures com facilitar la conciliació de la vida familiar i professional i l’eradicació de la bretxa salarial permetrien dotar a les dones de temps i poder adquisitiu per fer ús de les TIC. Així, cal recordar que la bretxa salarial està condicionada tant per una discriminació vertical, on les dones no accedeixen a alts càrrecs en la mateixa mesura que els homes, com per una horitzontal, fent que aquestes es concentrin en aquells sectors menys remunerats. A més, aquesta s’eixampla ja que són les dones les que s’ocupen de les tasques de cura i reproductives.

Per aquests motius, tot sembla indicar la necessitat d’abordar la qüestió mitjançant la intervenció del sector públic a través de la planificació i desenvolupament de polítiques educatives i laborals que compensin les desigualtats tecnològiques per a certs grups socials i no deixar-ho a discreció dels individus. Alhora, resulta essencial la producció i compilació de dades i informació qualificada que permeti aprofundir més en l’anàlisi de les causes, per tal de poder dissenyar polítiques eficaces destinades a superar la desigualtat entre homes i dones en l’accés i ús de les TIC i així, abordar formalment la desigualtat digital.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s